La problemàtica que envolta la Llar Cabanelles es remonta al segle XIX quan, essent un solar, el seu propietari va decidir que el dia que ell morís aquell espai hauria de ser utilitzat pels menys afavorits de la ciutat, o sigui, pels pobres1. Per a que es complissin els seus desitjos, va nomenar una sèrie de marmessors i, en absència d’aquests va confiar la seva gestió al que fós mossen de la ciutat. A finals del segle XIX els marmessors van fer construir l’edifici que avui coneixem com a Llar Cabanelles i s’anà exercint la seva funció social, sense gaires entrebancs, fins que al 1945 les Germanetes del Pobres comencen a encarregar-se de la gestió gràcies a una escriptura polèmica i es comprometen a quedar-s’hi cinquanta anys.
Les coses començaren a complicar-se quan l’any 1977 el Pla General d’Ordenació Urbana incloïa les finques de la Llar en sòl urbà, amb la qualificació d’equipament religiós assistencial, amb la sola excepció d’una porció, edificable a planta baixa i cinc pisos respecte a l’Avda. Amèrica, terreny quina venta posterior serà objecte de picabaralles entre els preveres mataronins. Alhora que passava això, les monjes anunciaren que havien de marxar perque no podien continuar prestant serveis en les condicions que ho feien, quins problemes s’agreujaren per la falta de vocacions. Ho feren l’any 1981, tot i que fins l’any 1995 elles serien les propietàries de l’espai.
La Fundació Hospital de Sant Jaume i Santa Magdalena es va fer càrrec de la seva gestió, encara que restava un marmessor, el rector de Santa Maria. L’any 1993 es produí la primera fragmentació de Llar Cabanellas, amb la venda del tros lindant amb l’Avda. Amèrica. Mn. Josep Colomer, rector en aquell moment de la parròquia de Sta. Maria i únic marmessor, informà que: “... s’ha fet a fi de poder adquirir una peça de terreny que és propietat de la Congregació de les Germanetes dels Pobres, per construir-hi un aparcament, degut al dèficit que arrossega la Fundació”. També hi havia la intenció de construir sobre l’aparcament habitacles assistits pels avis. Però aquesta jugada li va sortir bastant malament, doncs va crear una polèmica que abastà a nivell de la ciutat, no només als preveres i diaques. La gestió de Llar Cabanellas per la Fundació Hospital Sant Jaume i Sta. Magdalena fou efímera: deu anys després, amb la constitució del Consorci Sanitari de Mataró, passà a dependre d’aquest organisme, concretament del PASS, quina gestió acabà a inicis de l’any 2000. Amb la construcció del nou Hospital de Mataró i el traspàs de l’activitat hospitalària que es realitzava a Mataró, es decidí remodelar l’Hospital Sant Jaume i Sta. Magdalena per traslladar-hi l’assistència que prestava Llar Cabanellas.
Al març del 2000 es produí el trasllat definitiu i Llar Cabanellas roman tancada fins el present. Després s’ha anat especulant sobre les sortides que se li podien donar a l’espai, una de les quals seria la de la creació d’una Àrea de Salut Mental, però aviat es descartà per la forta inverssió necessària i el Servei Català de la Salut es comença a qüestionar el lloguer d’unes instal.lacions a on no s’hi preveu fer-hi res.
No hi ha hagut cap signe de manteniment o conservació ni cap nova aposta de futur que en garanteixi un ús semblant pel qual es va crear. Quant més temps passa, més evident és l’abandó i el deteriorament de Llar Cabanellas. Sembla talment que esperin que s’acabi de malmetre o algú li cali foc per destinar-ho a un ús ben diferent pel qual va ser donat. De ben segur però que quan se rescindeixi el lloguer amb el Servei Català de la Salut, afloraran amb molta més força els moviments especulatius que han anat treballant més o menys discretament durant aquest període amb un objectiu molt clar: convertir el patrimoni dels més pobres en font de benefici i gaudi dels més benestants.
1 Aquesta deixa emulava l’acte de contricció pròpia de molts indians de l’època, volent guanyar-se el cel i que Sant Pere els hi perdonés els mètodes emprats en amassar fortunes, gens respectuosos amb els humans i sas vides.